És un número musical, de certa extensió, amb el qual comencen les òperes (des dels inicis al segle XVII fins meitat del segle XIX). Inicialment tenia com a finalitat fer callar al públic però amb el pas del temps cobra major importància i servix per a introduir alguns dels temes musicals que després es desenrotllen a l'òpera. Així Monteverdi ja compon una obertura (sinfonia en italià) per a la primera òpera (La favola d’Orfeo) si bé es tractava d'una composició que no guardava cap relació amb la resta de l'òpera. Amb la reforma de Gluck de mitjans del segle XVIII, l'obertura comença a afegir-se ja a la primera ària fins que s'integra definitivament a les òperes del Romanticisme.  

L'obertura desapareix amb el verisme. Les òperes compostes durant este periode busquen anar incrementant la tensió a mesura que transcorre l'acció per la qual cosa situar una obertura justament al principi de l'obra no tenia sentit dramàtic. Per això componen una peça musical que transmitisca tensió i sentiment quan la gent ja està involucrada en l'òpera i coneix l'argument. Esta peça és l'intermezzo.

Obertures famoses

La forza del destino (Verdi) Lohengrin (Wagner) El barber de Sevilla (Rossini) Carmen (Bizet)