Maria Anna Cecilia Sophia Kalogeropoulos (Nova York, 2 de desembre de 1923- París, 16 de setembre de 1977), més coneguda pel nom artístic de Maria Callas. Es va traslladar molt prompte a Atenas (Grècia) on va debutar en 1939 amb el paper de Santuzza de l'òpera Cavalleria rusticana (Mascagni). Maria Callas és considerada com la soprano millor dotada per al cant de la història ja que era capaç d'interpretar partitures escrites per soprano lleugera, lírica o spinto.

Així, Callas combinava una impecable tècnica del bel canto amb un gran talent dramàtic, que la feia extraordinàriament versàtil, ja que el seu repertori anava des de les òperes belcantistas, que cantava gràcies a la precisió dels seus estudis de la coloratura, fins a les òperes de Giuseppe Verdi o Giacomo Puccini. El seu debut a Verona en 1947 a les ordes del genial director italià Tullio Serafin en l'òpera La Gioconda de Ponchielli va ser un èxit.

Després d'ell, van seguir papers en òperes de Wagner (Isolda en Tristan e Isolda, Brünnhilde en La Valkiria) o de Puccini. El mateix Serafin l'anima a endinsar-se en el rol belcantista y així canta, a Venecia, l'òpera I Puritani, de Vincenzo Bellini . Després de la primera representació de I Puritani, el 19 de gener de 1949 es va convertir en la veu d'Itàlia. Després d'obtindre èxits a Buenos Aires, Mèxic, Nàpols, Roma o Venècia, va debutar a La Scala de Milà amb el paper d'Aida de Giuseppe Verdi després de que Renata Tebaldi no el poguera cantar.

En juliol de 1952 va firmar un contracte de gravació exclusiva amb Walter Legge, productor musical d'EMI. Pocs dies després Legge i la seua dona, la soprano alemanya Elisabeth Schwarzkopf, anaren a vore a Maria en La Traviata (Verdi) a l'Arena de Verona. Seguint la representació Schwarzkopf va oferir a Callas un dels tributs més commovedors: Elisabeth no cantaria mai més La Traviata. Quan li se va demanar una explicació Schwarzkopf respongué: “Quin sentit tindria fer-ho si una altra artista contemporània ho pot fer perfecte?”

Finalment va fer el seu debut al Metropolitan de Nova York en 1957 com Norma en l'òpera del mateix nom de Vicenzo Bellini. El públic va rebre el seu debut fredament, de fet la soprano Zinka Milanov va rebre més aplaudiments que Maria Callas, però cap a l'acte final el públic de Nueva York es va rendir i Callas va fer 16 eixides davant del teló.

Amb la seua parella discogràfica, Giussepe di Stefano, va realitzar nombrosos concerts i gravacions, rivalitzant amb la parella formada per Renata Tebaldi i Mario del Monaco, d'una altra empresa discogràfica.

La relació amb el magnat navier Aristòteles Onassis la va fer aparéixer en el món de les revistes del cor i la seua separació i posterior matrimoni d'Onassis amb Jacqueline Kennedy, la va retirar definitivament al seu apartament de París.