No obstant això, les últimes obres de Puccini, Gianni Schicchi i Turandot, són ja postveristes. Ara els personatges lluiten fins a l'extenuació i ja no moren o es suïciden. Es tracta, més bé, de super herois que es llancen a la conquesta de' lamor, coste el que coste.

        A Alemanya, ja en el segle XX, es desenrotlla la corrent expressionista que busca trencar amb la tradició musical fins al moment i substituir la llei de la tonalitat vigent. Esta atonalitat comença amb algunes òperes de Richard Strauss (Elektra) i continua amb el sistema dodecatònic de Schönberg (basat en el canvi d'una escala de set notes a una de dotze) i el seu deixeble Berg.

        És interessant destacar, també, l'aportació dels compositors russos de finals del segle XIX i principis del XX (Mussorgsky, Borodin, Glinka, Rimsky-Korsakov, Tchaikovsky, Xostakovitx) les obres dels quals es caracteritzen per grans orquestres, grans cors i preeminència de les veus de baix, així com del compositor britanic Benjamin Britten, qui encara apartant-se dels plantejaments dodecatónicos de Schönberg i Berg, tampoc entra en una harmonia tradicional.