El romanticisme naix després de l'esgotament de segles de referència del món clàssic. Grecia i Roma havien servit de model en el Neoclassicisme i en el Barroc. A partir d'ara es revalorisa l'època medieval. Tot allò que deriva de l'art gòtic s'idealitza: les esglésies, els temples, els claustres, els cementeris, així com els territoris celtes d'on este art procedix. Si en el Neoclassicisme dominava la raó, el romanticisme valorarà l'idealisme, el misteri, l'atracció per la mort.

        En les obres neoclàssiques mostrar els sentiments en públic no estava ben vist (açò succeix, per exemple, en les òperes de Mozart). No obstant això, en el romanticisme es considera al contrari. Pels romàntics, el sentiment es l'únic i autèntic motor de l'home. Idealitzen l'amor i el mitifiquen fins a tal extrem que acaben convençuts que no pot ser viscut en plenitud. D'ací la idea romàntica que “l'amor porta a la mort” en un món tan miserable i corromput com este. Per això les òperes romàntiques les protagonitzen amors sublims, immaculats i purs, però que per algunes raons es tornen impossibles. No s'acaben portant a terme perquè, o bé els prejuís socials, o l'odi entre famílies, o la malaltia o la pobresa els impossibiliten.

        Des del punt de vista musical, l'orquestra, que ja havia crescut en l'època neoclàssica amb Gluck i Mozart, continua creixent a més de donar protagonisme a certs instruments que fins ara no l'havien tingut, com l'arpa, la trompa o el violoncel, per a evocar l'amor romàntic. Un altre element que sorgix amb el Romanticisme és l'ària de la bogeria, escenes cantades per un personatge que s'ha tornat boig, la màxima expressió del sentiment humà i que permet el lluïment dels cantants. A més, amb la necessitat dels romàntics de crear personatges masculins que siguen galants, heroics, idealistes i virils, la veu de tenor cobra interés. Els primers tenors (els de les òperes dels primers romàntics, Bellini i Donizetti) són tenors lleugers però a mesura que l'orquestra va creixent es fa necessari un tenor amb una veu més potent, la qual cosa dóna lloc a l'aparició de tenors lírics, spinto i inclús ja dramàtics en l'últimes òperes de Verdi (Otello). Els tenors han d'abandonar progressivament la manera de cantar belcantista (propia de les operes de Rossini, Bellini i les primeres de Donizetti) per a fer front a esta nova situació. Per la mateixa raó, es fa necessari la incorporació de sopranos que puguen fer front a una orquestra més nombrosa (Verdi reforça els contrabaixos, la percussió i el metall). Apareixen així les soprano dramatiques o coloratura. A més, amb Verdi el cor adquirix un gran protagonisme.

        La recerca de realisme en el cant fa que Verdi assigne veu de baix per a pares serens o per a vells, de soprano dramàtica per a personatges amb caràcter, de sopranos lleugeres per a jóvens innocents, de tenor per a jóvens enamorats, o de mezzosopranos o barítons per a personatges malvats. D'esta manera, la música i la veu comença a expressar la passió i el dramatisme. Els personatges verdians tenen les virtuts i defectes de les persones reals. Amb Verdi comença una aprofundiment psicològica en la descripció dels personatges. Algunes de les òperes més famoses de Verdi són: Nabucco, Rigoletto, Il trovatore, La traviata, Aida i Otello.

    A França l'òpera romàntica adquirix la forma de Gran Òpera. Es tracta d'un espectacle de gran pressupost, desenrotllat en cinc actes, que inclou un cor, un ballet i una marxa militar. Els principals autors són Bizet (Carmen), Gounod, Massenet i Saint-saëns. Este tipus d'òperes imposa el tenor líric.

        A Alemanya els principals autors romàntics són Weber i Wagner. Wagner va a poc a poc abandonant les estructures de l'òpera tradicional (aries, duets, tercets,...) i crea l'anomenat “art total” perquè, segons la seua opinió, l'òpera inclou música, literatura (text), dansa (ballet), pintura i escultura (decorats). Utilitza una orquestra ja molt nombrosa que obliga els cantants a tindre veus molt potents i resistents, perquè les seues òperes són molt llargues. A fi de mantindre l'atenció de l'espectador, situa l'orquestra en una fossa i obliga, per primera vegada en l'història, a apagar la llum del teatre durant la representació de l'òpera. Musicalment destaca per la introducció del leitmotiv, una mateixa música que permet identificar un personatge o una situació. Wagner és conegut per la seua tetralogia, quatre òperes en les que aborda la creació del món germanic precristià o per obres com Tristany i Isolda, Tannhäuser o Lohengrin.