En 1748 el descobriment de les ruines de Pompeia va causar un impacte sensacional que va fer tornar la mirada al món clàssic. De la preocupació que tenia el barroc pel recarregament i l'ornamentació desmesurada es passa a un neoclassicisme que agrada de la simplicitat i l'equilibri. Esta reforma va arribar a l'opera de la mà de Gluck. S'acabaven els llargs recitatius acompanyats únicament de clavecí. A partir d'ara, serien molt més curts i acompanyats per tota l'orquestra. A més, s'elimina l'ària da capo substituida per aries més curtes, es reduixen les ornamentacions vocals a les estrictament necessàries en funció de la situació dramàtica, cada personatge ha d'adequar-se a l'edat i al tipus humà que representa, és a dir, si un personatge és jove ha de cantar un tenor o una soprano i si és major, una mezzosoprano, un baríton o un baix. Este fet va motivar l'eliminació dels castrati i que el protagonisme principal recaiguera en les soprano. Tot això per a buscar un major realisme tant en els personatges com en els arguments. Finalment, la reforma de Gluck reintroduix el cor.

        El compositor més destacat del neoclassicisme és Mozart. Per a ell, la música ha d'explicar l'argument: els nobles han de cantar com a nobles, sense excessos, sense les alteracions pròpies de la gent del poble. Les òperes més significatives de Mozart són La flauta magica, Don Giovanni, Cosi fan tutte o Les bodes de Fígaro. Situat entre el classicisme de Mozart i el romanticisme es troba Rossini. Este genial músic, hereu de les òperes bufa, introduix certes connotacions sentimentals en els seus personatges a més d'incorporar el ritme a la música. Ambdós autors doten de protagonisme als instruments de vent en l'orquestra, que ja ha crescut notablement i s'ha convertit en una orquestra simfònica. A més, els dos utilitzen el crescendo (anar progressivament pujant el so, bé incorporant instruments o bé augmentant el volum de l'orquestra) i el diminuendo (efecte contrari al crescendo). Rossini és conegut per òperes com El barber de Sevilla o L‘italiana in Algeri.

        Quant a l'opera seriosa, Rossini introduix l'escena formada per un recitatiu curt acompanyat per tota l'orquestra, on el personatge explica el perquè d'un sentiment, una aria on s'expressa eixe sentiment (de tristesa, amor, desesperació, ...) i, finalment, una cabaletta, de ritme més agitat, on es pren una decisió sobre el sentiment anterior. Sovint, entre ària i cabaletta pot haver-hi un espai ocupat per un altre cantant.