La paraula òpera significa obra de teatre i així el primer nom de l'espectacle d'este gènere va ser anomenat opera in musica, és a dir, obra de teatre amb música. Podem situar el naixement de l'òpera poc abans de 1600, en Florència, fruit de les reunions que mantenien un grup d'intelectuals renaixentistes que s'autodenominaven Camerata Fiorentina.
En estes trobades van descobrir que el teatre grec no era parlat sino cantat i que els grecs no coneixien la polifonia per la qual cosa els personatges de la tragèdia grega, no solament cantaven enlloc de parlar, sino que a més ho feien a una sola veu. Este últim fet era tremendament extrany en esta época, en la qual solament existia el teatre amb música en la forma de teatre madrigalesc (el teatre madrigalesc és una evolució dels denominats madrigals, cançons curtes, de quatre, cinc o sis minuts que explicaven una xicoteta història de caràcter profà) i els drames litúrgics religiosos i tots dos eren cantats de manera polifònica, és a dir, més d'una veu a la vegada per a cada personatge. En la polifonia els actors sobre l'escenari no cantaven sino que solament gesticulaven i qui ho feia eren uns cantants que es trobaven baix l'escenari juntament a uns pocs músics.
Un dels elements característics de la polifonia és la seua impossibilitat per transmetre la sensació de realisme. Este concepte no apareixerà fins mitjans del segle XVIII amb Mozart. Així, per exemple, en les obres de Haëndel els actors anaven vestits de carrer.
La primera obra, Dafne, va ser escrita en 1597 pel poeta Ottavio Rinuccini i musicada por Jacopo Peri (membres de Camerata Fiorentina). Però únicament ens ha arribat el text, no la música. Més sort trobem en la següent òpera composada per els mateixos autors amb motiu de la boda de Maria de Medici amb el rei de França. Esta òpera, Eurídice, es va representar amb la màxima solemnitat, imprimint-se la partitura, d'ahí que s'haja conservat fins els nostres dies.
En 1606, amb motiu del casament del seu fill, els ducs de Mantua vam demanar al seu músic resident, Claudio Monteverdi, que escriguera una opera in musica. La favola d’Orfeo, que va ser com es va anomenar l'òpera, és considerada per molts com la primera òpera de la història ja que supera la senzilla música de recolçament de les òperes de Peri per integrar música y text de manera expressiva, aconseguint que la música explicara per si mateixa també el drama i, inclús, coses que el mateix text no diu. Eixa pretensió d'expressivitat musical li porta a disposar d'una orquestra de quaranta-tres músics front als cinc o sis de Peri.
A partir d'ací l'òpera comença a popularitzar-se a Roma i principalment a Venecia (on en 1651 ja hi havia cinc teatres que oferien òperes) ja que en esta república no hi havia Inquisició. Els empresaris dels teatres han de satisfer al públic que paga i ja no únicament als nobles per la qual cosa s'imposen, juntament als herois mitològics, prínceps i reis, els personatges còmics que feien riure als espectadors. Al mateix temps cada vegada es dóna més importància al cant recarregat, tan difícil i espectacular com siga possible. Respecte a les qüestions musicals, desapareix el cor i es reduix considerablement el nombre de músics de l'orquestra. Els recursos econòmics s'invertixen en els cantants. I ací apareixen els primers divos de la història: els castrati (adult que podia cantar notes molt agudes ja que conservava la veu de xiquet al vore's impedit el seu densenrotllament) que van imposar els seus capritxos fins la reforma de Scarlatti qui, a principis del segle XVIII, va introduir l'ària da capo que solament permitia el lluiment capritxós i individualista dels artistes en l'últim fragment.
A finals del segle XVII desapareixen els personatges còmics de les òperes ja que els llibretistes (els que redactaven la part escrita, no musical, de les òperes) no els consideren adequats. No obstant això, per a no perdre l'interés del públic s'introduixen escenes còmiques en els entreactes. Estes obres, en les quals intervenien principalment baixos i barítons, van donar lloc a "l'òpera bufa” o còmica.
Poc a poc l'òpera s'extén a França, Alemània
i Àustria al segle XVII i, posteriorment, a
Espanya, Anglaterra, Portugal i inclús Rússia ja al segle XVIII. Un dels compositors més destacats de l'època barroca
és Händel, les principals obres del qual són Rinaldo, Giulio Cesare i Serse.
A França, Lully adapta les òperes italianes eliminant els castrati, acurtant les
àries, que eren cantades en francés, i introduint el ballet. A Espanya,
ja que l'òpera era un espectacle massa car, es convertix en un
teatre musicat, les sarsueles (anomenades d'esta manera per representar-se inicialment
al Palau de