Es tracta d'un número cantat per dos intèrprets. En les òperes barroques pràcticament no hi ha duos ja que els castrati es negaven a cantar amb altres intérprets, donat que es consideraven superiors a la resta. Així, en estes primeres òperes, els duos es reduïen al màxim, als moments en els quals era imprescindible (per exemple, una situació que incluix un diàleg amorós) a una ària del castrati, una de la soprano i tan sols al final s'unien les dos veus en una melodia. Per esta raó, el duo era l'única actuació colectiva que hi havia en estes òperes, en cap moment havia més de dos intérprets cantant a la vegada.

Esta situació va canviant primer en les òperes bufes (on els cantants no eren tan vanitosos) i posteriorment en les òperes serioses, fins que amb l'arribada del Romanticisme i del verisme, en els quals prima expressar un sentiment amorós cap a la parella, els duos es consoliden.

Duos famosos

"Dôme épais" (Duo de les flors) de Lakmé (Delibes) "O soave fanciulla" de La bohème (Puccini) Duo de Giulietta y Nicklausse ("Barcarola") dels contes de Hoffmann (Offenbach) "Au fond du temple saint" dels pescadors de perles (Bizet)